Rock'n'Roll: una reflexió sobre la ideologia

Foto de Ros Riba

Fa uns dies la meva cunyada i jo vam anar a veure Rock'n Roll la darrera creació de Rigola al Teatre Lliure. D'entrada haig de dir que tenia moltes ganes d'anar a veure aquesta obra i més amb la meva cunyada que té una gran passió pel teatre. És molt més interessant anar a veure teatre amb algú que en sap i pot mostrar-te l'obra amb uns altres ulls. D'entrada l'obra dura unes 3 hores. Tinc dos interessos, d'una banda l'Àlex Rigola és un director que m'inquieta molt, malauradament no vaig poder veure Bolaño, però tota la gent del meu voltant es va engrescar molt amb aquesta obra; d'altra banda, he llegit que l'obra parla sobre la Primavera de Praga. Al darrer Meeting de Rimini, el més gran encontre cultural al que jo he assistit, http://www.meetingrimini.it/ hi havia una exposició sobre la Primavera de Praga i em va suscitar molt d'interès entendre què va portar a les persones a moure's per reclamar la llibertat. La societat txecoslovaca es veia inserida en el projecte comunista i en aquest moment de la història moderna els homes i les dones de Praga és pregunten si és possible ser lliures en una societat inserida en el règim marxista-leninista, sense deixar de reclamar els valors justos del socialisme.

Tom Stoppard, l’autor de Rock'n'Roll va nèixer a Txecoslovàquia, d'origen jueu va haver d'emigrar a Singapur el 1939. Va tenir molt d'èxit en la creació teatral gràcies a obres com “Rosencrantz i Guilderstren han mort” i guions cinematogràfics com els de “Shakespeare in love”, “Star Wars III”, “La casa Rusia”, “El imperio del sol”, etc. L’any 2006 estrena Rock'n'Roll i és tot un èxit. El text narra l’historia de Txecoslovàquia des de la primavera de Praga, fins a la caiguda del mur de Berlín, passant pels governs de Gustáv Husák, Alexander Dubcek i Vàclav Havel.

El protagonista de l'obra és en Max (un excel·lent Lluís Marco), un professor de Cambridge, un txec comunista que s'aferra a la doctrina de Marx. Durant l'obra, bàsicament anem veient com poc a poc els mites del comunisme es van desmoronant. La escenografia és brillant. Un mateix escenari on es van succeint diferents espais al pati de la casa d'en Max i diferents moments històrics. El repartiment és excel·lent, i la direcció dels actors impecable.

Més enllà de la crítica teatral, de què parla Rock'n'Roll en relació a l'home?. Quan el director tria una obra per dirigir vol explicar alguna cosa. Hi ha alguna cosa en el text que és universal, que al director li arriba al cor perquè explica alguna cosa íntima, que té a veure amb la humanitat. A mi m'interessa aprendre de l'experiència de Tom Stoppard. Tota una vida, Tom Stoppard agafa la seva experiència vital com a testimoni d'una realitat històrica i la vol explicar, la vol comunicar. Segons l'Andrea, no ens podem quedar amb que Rock'n'Roll és només una destrucció del comunisme: "El comunisme es troba en el centre d'aquest metarelat, on sense cap dubte se'ns descriu com aquesta és ideologia és la gran estafa del s.XX, el gran accident mític, però l'autor i el director volen anar més enllà. En realitat no crec que l'obra parli només de comunisme sí o comunisme no, sinó, més aviat de la deconstrucció dels paradisos mítics, doncs també els Plastic People of the Univers són un mite, un mite, que, com el comunisme, acabarà per caure. Ells seran empresonats per no haver fet res i tot el Rock'n'Roll que escolta en Jan serà substituït per estúpides cançons contemporànies". "Només dues coses sobreviuen a la gran catàstrofe: l'amor i la literatura que es converteix en el vehicle que fa que alguns personatges siguin capaços d'estimar". Aquest amor sense condicions és l'únic que sobreviu als pensaments i les utopies, però, què fa possible que aquest amor sigui per sempre?

Hi ha una escena que resum l'obra d'una manera impecable, la dona d'en Max ha patit un càncer de pit i li han hagut d'extirpar els pits i els òrgans femenins, està calva i se sent lletja. Ella li reclama a en Max: Què sóc jo per tu? En Max li respon amb un discurs materialista i ella torna a demanar: "I jo que ara no tinc pits, ni úter, ni, etc.? Com puc ser només matèria?" En el fons és un crit desesperat que reclama un significat, una resposta vertadera a qui és ella que ara físicament no és res. I el seu marit no pot respondre. Una de les escenes més dures que he vist darrerament.