Els musicals no diuen res

"Aloma" Foto de David Ruano

Darrerament he tingut el plaer d'anar a veure alguns dels musicals que estan fent temporada a Barcelona, Cabaret, Mamma Mia!, Aloma, Spamalot, FAMA .Per tant, puc fer una comparativa entre tots ells. Si més no, l'èxit d'alguns d'ells a Barcelona amb uns aforaments superiors al 60% en molts casos ens ha de fer preguntar, què fa que moltes persones que no són habituals del teatre, estiguin fent cua per comprar unes entrades per anar a veure un musical. Divertiment, referències a mites de les nostres vides, absurditat, grans campanyes de màrqueting i comunicació, quina és la clau?

Darrera de la gran majoria de musicals que es presenten a Barcelona (amb excepció de les creacions de Dagoll Dagom, o, fins i tot, del musical Què) trobem grans factories internacionals que han aconseguit fer del teatre, una indústria. El teatre en sí mateix molt poques vegades té la possibilitat d'esdevenir indústria ja que els processos de producció i comercialització són molt costosos. En canvi, les grans empreses productores de musicals "enllaunats" comercialitzen una altra cosa: l'autoria, un segell d'identitat. Cal preguntar-nos, però, quin és el teatre que fa que la cultura avanci. Sense menysprear alguns autors internacionals, a mi m'interessen més aquelles creacions que han nascut de la iniciativa d'algú, per un interès, per una motivació concreta, perquè una obra ha despertat una pregunta o ha suggerit quelcom.

Quan aquesta idea concreta es treballa "de tu a tu", hi ha un sacrifici darrera, et pot agradar més o menys, però és més fàcil reconèixer l'ànima de l'autor i del director. Però, no només això, sembla com si els creadors d'alguns musicals haguessin perdut de vista la importància d'explicar "alguna cosa" i de que "aquesta cosa" estigui ben explicada (moltes vegades a través de la pròpia música i a través del guió). I, per això, ens trobem amb alguns musicals patètics, que són per nosaltres el que el circ era pels romans. S'acaba el musical i, de sobte, 3 cançons seguides perquè puguis ballar, cantar, i oblidar-te de tot, és com una alienació de la pròpia persona. Perquè la cultura avanci cal una relació, i, perquè existeixi una relació cal una provocació que ens faci preguntar-nos alguna cosa.

En aquest context rescato de la crema a dos musicals. El primer per la valentia. Dagoll Dagom porta molt anys creant musicals. En un context on les grans produccions cada vegada són més escasses i arriscades - no hi ha espais preparats ni pressupostos on girar els espectacles -, i, d'altra banda, la competència amb creacions teatrals de petit format amb cares conegudes cada vegada és més àmplia, hi ha una companyia que no renuncia a mantenir la seva identitat històrica. No només això, si no que té una mínima preocupació perquè la seva obra gaudeixi d'una qualitat en tots els àmbits (guió, escenografia, direcció d'actors, i, fins i tot, música). Hi ha moltes coses d'Aloma que no em van agradar ja que no recull amb claredat l'univers dramàtic de Rodoreda ni la relació entre tiet i neboda. Ara bé, és un musical valent, que continua apostant per la llibertat de creació en un context intervencionista.

L'altre musical que per mi té un cert interés - no desvetllaré el nom - com a mínim té un guió que es pren seriosament el públic amb gags inteligents i no té cap pretensió allisonadora...