Els musicals no diuen res

"Aloma" Foto de David Ruano

Darrerament he tingut el plaer d'anar a veure alguns dels musicals que estan fent temporada a Barcelona, Cabaret, Mamma Mia!, Aloma, Spamalot, FAMA .Per tant, puc fer una comparativa entre tots ells. Si més no, l'èxit d'alguns d'ells a Barcelona amb uns aforaments superiors al 60% en molts casos ens ha de fer preguntar, què fa que moltes persones que no són habituals del teatre, estiguin fent cua per comprar unes entrades per anar a veure un musical. Divertiment, referències a mites de les nostres vides, absurditat, grans campanyes de màrqueting i comunicació, quina és la clau?

Darrera de la gran majoria de musicals que es presenten a Barcelona (amb excepció de les creacions de Dagoll Dagom, o, fins i tot, del musical Què) trobem grans factories internacionals que han aconseguit fer del teatre, una indústria. El teatre en sí mateix molt poques vegades té la possibilitat d'esdevenir indústria ja que els processos de producció i comercialització són molt costosos. En canvi, les grans empreses productores de musicals "enllaunats" comercialitzen una altra cosa: l'autoria, un segell d'identitat. Cal preguntar-nos, però, quin és el teatre que fa que la cultura avanci. Sense menysprear alguns autors internacionals, a mi m'interessen més aquelles creacions que han nascut de la iniciativa d'algú, per un interès, per una motivació concreta, perquè una obra ha despertat una pregunta o ha suggerit quelcom.

Quan aquesta idea concreta es treballa "de tu a tu", hi ha un sacrifici darrera, et pot agradar més o menys, però és més fàcil reconèixer l'ànima de l'autor i del director. Però, no només això, sembla com si els creadors d'alguns musicals haguessin perdut de vista la importància d'explicar "alguna cosa" i de que "aquesta cosa" estigui ben explicada (moltes vegades a través de la pròpia música i a través del guió). I, per això, ens trobem amb alguns musicals patètics, que són per nosaltres el que el circ era pels romans. S'acaba el musical i, de sobte, 3 cançons seguides perquè puguis ballar, cantar, i oblidar-te de tot, és com una alienació de la pròpia persona. Perquè la cultura avanci cal una relació, i, perquè existeixi una relació cal una provocació que ens faci preguntar-nos alguna cosa.

En aquest context rescato de la crema a dos musicals. El primer per la valentia. Dagoll Dagom porta molt anys creant musicals. En un context on les grans produccions cada vegada són més escasses i arriscades - no hi ha espais preparats ni pressupostos on girar els espectacles -, i, d'altra banda, la competència amb creacions teatrals de petit format amb cares conegudes cada vegada és més àmplia, hi ha una companyia que no renuncia a mantenir la seva identitat històrica. No només això, si no que té una mínima preocupació perquè la seva obra gaudeixi d'una qualitat en tots els àmbits (guió, escenografia, direcció d'actors, i, fins i tot, música). Hi ha moltes coses d'Aloma que no em van agradar ja que no recull amb claredat l'univers dramàtic de Rodoreda ni la relació entre tiet i neboda. Ara bé, és un musical valent, que continua apostant per la llibertat de creació en un context intervencionista.

L'altre musical que per mi té un cert interés - no desvetllaré el nom - com a mínim té un guió que es pren seriosament el públic amb gags inteligents i no té cap pretensió allisonadora...

Rock'n'Roll: una reflexió sobre la ideologia

Foto de Ros Riba

Fa uns dies la meva cunyada i jo vam anar a veure Rock'n Roll la darrera creació de Rigola al Teatre Lliure. D'entrada haig de dir que tenia moltes ganes d'anar a veure aquesta obra i més amb la meva cunyada que té una gran passió pel teatre. És molt més interessant anar a veure teatre amb algú que en sap i pot mostrar-te l'obra amb uns altres ulls. D'entrada l'obra dura unes 3 hores. Tinc dos interessos, d'una banda l'Àlex Rigola és un director que m'inquieta molt, malauradament no vaig poder veure Bolaño, però tota la gent del meu voltant es va engrescar molt amb aquesta obra; d'altra banda, he llegit que l'obra parla sobre la Primavera de Praga. Al darrer Meeting de Rimini, el més gran encontre cultural al que jo he assistit, http://www.meetingrimini.it/ hi havia una exposició sobre la Primavera de Praga i em va suscitar molt d'interès entendre què va portar a les persones a moure's per reclamar la llibertat. La societat txecoslovaca es veia inserida en el projecte comunista i en aquest moment de la història moderna els homes i les dones de Praga és pregunten si és possible ser lliures en una societat inserida en el règim marxista-leninista, sense deixar de reclamar els valors justos del socialisme.

Tom Stoppard, l’autor de Rock'n'Roll va nèixer a Txecoslovàquia, d'origen jueu va haver d'emigrar a Singapur el 1939. Va tenir molt d'èxit en la creació teatral gràcies a obres com “Rosencrantz i Guilderstren han mort” i guions cinematogràfics com els de “Shakespeare in love”, “Star Wars III”, “La casa Rusia”, “El imperio del sol”, etc. L’any 2006 estrena Rock'n'Roll i és tot un èxit. El text narra l’historia de Txecoslovàquia des de la primavera de Praga, fins a la caiguda del mur de Berlín, passant pels governs de Gustáv Husák, Alexander Dubcek i Vàclav Havel.

El protagonista de l'obra és en Max (un excel·lent Lluís Marco), un professor de Cambridge, un txec comunista que s'aferra a la doctrina de Marx. Durant l'obra, bàsicament anem veient com poc a poc els mites del comunisme es van desmoronant. La escenografia és brillant. Un mateix escenari on es van succeint diferents espais al pati de la casa d'en Max i diferents moments històrics. El repartiment és excel·lent, i la direcció dels actors impecable.

Més enllà de la crítica teatral, de què parla Rock'n'Roll en relació a l'home?. Quan el director tria una obra per dirigir vol explicar alguna cosa. Hi ha alguna cosa en el text que és universal, que al director li arriba al cor perquè explica alguna cosa íntima, que té a veure amb la humanitat. A mi m'interessa aprendre de l'experiència de Tom Stoppard. Tota una vida, Tom Stoppard agafa la seva experiència vital com a testimoni d'una realitat històrica i la vol explicar, la vol comunicar. Segons l'Andrea, no ens podem quedar amb que Rock'n'Roll és només una destrucció del comunisme: "El comunisme es troba en el centre d'aquest metarelat, on sense cap dubte se'ns descriu com aquesta és ideologia és la gran estafa del s.XX, el gran accident mític, però l'autor i el director volen anar més enllà. En realitat no crec que l'obra parli només de comunisme sí o comunisme no, sinó, més aviat de la deconstrucció dels paradisos mítics, doncs també els Plastic People of the Univers són un mite, un mite, que, com el comunisme, acabarà per caure. Ells seran empresonats per no haver fet res i tot el Rock'n'Roll que escolta en Jan serà substituït per estúpides cançons contemporànies". "Només dues coses sobreviuen a la gran catàstrofe: l'amor i la literatura que es converteix en el vehicle que fa que alguns personatges siguin capaços d'estimar". Aquest amor sense condicions és l'únic que sobreviu als pensaments i les utopies, però, què fa possible que aquest amor sigui per sempre?

Hi ha una escena que resum l'obra d'una manera impecable, la dona d'en Max ha patit un càncer de pit i li han hagut d'extirpar els pits i els òrgans femenins, està calva i se sent lletja. Ella li reclama a en Max: Què sóc jo per tu? En Max li respon amb un discurs materialista i ella torna a demanar: "I jo que ara no tinc pits, ni úter, ni, etc.? Com puc ser només matèria?" En el fons és un crit desesperat que reclama un significat, una resposta vertadera a qui és ella que ara físicament no és res. I el seu marit no pot respondre. Una de les escenes més dures que he vist darrerament.

Primers pensaments

Em decideixo a crear aquest racó d'escriptura després de molts intents frustrats. A la feina ens han demanat que cerquem espais de diàleg, tertúlies, fòrums al voltant de la comunicació cultural. Veig que certament no hi ha llocs on algú parli expressament sobre comunicació i encara menys sobre comunicació de les diferents disciplines artístiques. El més interessant seria començar plantejant què és exactament la cultura i què vol dir comunicar. Comunicar és un verb essencial. Comunicar és transmetre, explicar, dir alguna cosa. Comunica tothom, el nen quan neix de seguida s'expressa i conforme va creixent va adquirint una nova metodologia a través de la qual podrà expressar-se: el llenguatge. Comuniquem parlant, escribint, a través de la mirada, d'una càmera de vídeo, d'internet, i de les nostres vides. Per tant, la comunicació és quelcom ontològic en l'èsser humà, una necessitat i a la vegada una obligació. Però, per què se'ns ha donat la facultat de comunicar, per què Déu ha volgut que siguem èssers que es comuniquen, és a dir, que es relacionen? Per mi aquesta és una pregunta substancial a la meva vida, com a mínim cal que ens ho preguntem, que no donem res per descomptat.

Què és la cultura? Teatre, poesia, literatura, cinema. Però, per entendre la paraula cultura en la seva totalitat hauríem d'anar una mica més enllà i pensar per exemple en la cultura malla, la cultura tutsi, la cultura de l'islam, la cultura catòlica, i, fins i tot, la cultura nihilista. Per què utilitzem la paraula cultura quan ens referim a aquests conceptes? Entre tots ens hem de deixat de fer aquesta pregunta i parlem només de cultura quan ens referim a una disciplina artística. En les nostres feines, quan presentem un espectacle, una coreografia o quan informem sobre una estrena cinematogràfica hem perdut l'horitzó de la paraula "cultura" i la reduïm a una única pota de l'ampli concepte. D'on prové la cultura en la que jo visc? En la meva vida, la cultura és l'efecte d'una educació, jo pertanyo a una civilització (o això diran els historiadors), i les característiques d'aquesta civilització les he rebut a través d'una educació. Com diu el teòleg Luigi Giussani, en la història de la humanitat "la cultura es fornamenta sempre en el fet que algú descubreix alguna cosa, i la resta segueixen aquest descubriment (...) la cultura és el màxim exponent de la raó (...) "La cultura, la història i la convivència es fonamenten sobre un tipus de coneixement que és la fe, coneixement per fe, coneixement indirecte, coneixement d'una realitat a través de la mediació d'un testimoni". Per tant, la familia, els professors, els amics, els periodistes a través dels mitjans de comunicació, els artistes a través de les seves creacions, nosaltres els que treballem als gabinets de premsa, tots estem construint una cultura. Anant un pas més enllà, llegeixo a la pàgina web de l'Associació cultural Charles Peguy: "L'home i la societat esdevenen conscients d'ells mateixos i del que volen per al futur mitjançant la cultura (...) cultura entesa com el desenvolupament positiu, sistemàtic i crític del conjunt de les relacions humanes amb la realitat". La cultura és, per tant, el resultat de tota relació.

Ara em pregunto, què tenen a veure aquestes definicions amb la nostra feina quan presentem una obra de teatre?